quaderns

bitàcola de l'ies emili darder|web instituto | Contacto

La Colcada de Pere d'Alcàntara Penya

fabian | 30 Setembre, 2005 14:22

La Colcada és un romanç històric de Pere d'Alcàntara Penya Nicolau (1823 - 1906), publicat a Poesies en Mallorquí (1892) que descriu la celebració de les festes de la Conquesta de Mallorca, el 31 de desembre, com tenien lloc a mitjan s. XIX.

Consta de vint-i-una estrofes de deu versos heptasíl.labs amb rima consonant, i té una estructura dialogada entre la padrina, que conta l'història i els seus néts que s'expressen en els dos versos finals de l'estrofa.

La colcada

La Colcada
(Dia 31 de desembre)

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s'ha perdut ...; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d'aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina...
- Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

- En tants d'anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d'aquella festa tan maca
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d'aquells temps les alegries ...;
tothom, tothom ja s'és mort,
i com més transcorren dies
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s'inclina.
- Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!

- Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaulos, domàs, festers,
drap-rasos i brenques d'om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trui!
I era avui mateix, mesquina!
- Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?

-El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots el llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l'ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malici
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
- Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

- Callau, i teniu pacienci
que tot, tot vos ho diré,
i res més vos contaré
si no escoltau amb silenci.
Dons sabreu com en memòria
del dia de la Conquista
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien ... de la Xina.
- Que ja fa molts d'anys, padrina?
Que ja fa molts d'anys?

- Ja en fa molts; i s'aplegaven
davant Cort els cavallers
i a cavall molts de carrers
en processó transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d'or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí anaven passants
cap a Santa Catalina.
- Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

- Per aquí mateix, i amb ells
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virells,
i hi anaven els Jurats
amb les gramelles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiments dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
- Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

- Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i després amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i a la fi, per més honor,
una música divina.
- Quina processó, padrina!
Quina processó!

- I pel mig de la Colcada
llibrees molt ben vestides
dels cavalls duien les brides
que eren de plata daurada.
Les dames amb cintes d'or
i gual.laretos estaven
esperant els cops amb por
dels ous noscats que tiraven
tots els seus enamorats,
com a cortesia fina.
- Ous noscats heu dit, padrina?
Qué són ous noscats?

- Capsetes de cera fina
ben closes perquè no en surta
de dedins l'aigua de murta
o de rosa alexandrina,
quan les carrosses passaven
amb les dames, els senyors
tirant-los-hi les banyaven
d'aigües de bones olors;
i els ous noscats de picat
estaven plens de farina.
- Que en veure cap mai, padrina,
d'enfarinolat?

monumento

- Encara ric d'un senyor.
Tanta en duia que plorava
el vespre quan me n'anava
a davant ca'n Rosselló,
per veure fermat pel cos
penjat com una miloca
un animalot molt gros
que es deia "El Drac de Na Còca"
amb barram d'aquí a allà
i una llengua serpentina.
- Quina por que em fa, padrina!
Quina por que em fa!

- I la processó sortia
a rodar per devers l'Horta,
i quan tornava a la Porta
amb tres cops de creu l'obria.
Voltava ran - ran murada
i amb una cara xereca
davant la Porta Pintada
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
- Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

- Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
- I el botifarró, padrina?
I el botifarró?

- Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al.lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell feia postissures,
bel.landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d'auzina.
- Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!

- Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavó entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que a cavall
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
- El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

- El mateix, i a Sant Miquel
la Colcada s'aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per ca'n Moixina.
- I llavó, què més, padrina?
I llavó, què més?

- Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i acabada, en el balcó
d'Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
- Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!

- I el senyor Lluc, tot encès,
ben vestit de cap a peus
mentres treien els arreus
dels Rei, amb lo cap d'arnès,
a Cort, feia reverències,
capades i cortesies,
i tot eren vossel.lències,
vosses mercès, senyories;
i feia, per cobrar nom
d'agut, bots de pantomima.
- A davant tothom, padrina?
A davant tothom?

- Oh, Senyor! Quantes famílies
mortes sense successió!
Ca'n Net el comanador,
els Sales, els Santacílies,
ca'n Torrella de Borneta,
ca'n Ferrandell, ca'n Pujades,
ca'n Moranta, ca'n Dureta,
Bergues, Serraltes, Sanglades,
Sunyers, d'Oms i Desclapers!
Senyors tots de bandolina.
- Què de cavallers, padrina!
Què de cavallers!

- Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d'aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc el món novell
al món antic assassina.
- Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històris.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d'ara
que no respecta l'edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
- Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!

Altres pàgines

Costa i Llobera: Cançó de na Ruixa Mantells
Serafí Guiscafré: Els Reis de Mallorca

Esculturas de Palma

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb