quaderns

bitàcola de l'ies emili darder|web instituto | Contacto

Una bitácora para iniciarse y para aprender

webdarder | 06 Setembre, 2004 14:51

Sólo has aprendido a escribir tu nombre
y aún eso, lo haces a medias.

Hay un momento en que hay que ponerse serio y plantearse con cierta profundidad las funciones de una web de un centro educativo y sobre el aprendizaje de la comunicación (alfabetización comunicativa) en nuestro mundo actual.

¿Seguimos pensando en las webs escolares como murales en los que se colocan algunos documentos informativos? ¿o quizás debamos empezar a pensar en las webs como un elemento más de la acción educativa, como una herramienta de participación de la comunidad escolar (alumnos, profesores, directivos, padres, etc.) en este nuevo mundo que se está creando - que debiéramos estar creando -: el mundo digital de Internet?

La existencia de este nuevo universo de participación, de publicación de contenidos, debiera cambiar, según mi punto de vista, algunos enfoques de la acción educativa

Es verdad que consideramos analfabeto a quien no sabe leer - escribir (así, de modo conjunto: leer y escribir, porque no es suficiente sólo saber leer si no se tiene la capacidad de expresarse y de remodelar el pensamiento propio a través de la escritura). Pero así como hasta ahora los textos se encontraban en los libros y periódicos que resaltaban una de las dos actividades: la lectura, hoy hay otro medio - muy accesible y universal - que resalta el texto, tanto para ser leído como para ser escrito. Un nuevo medio, Internet, que nos obliga a tener que modificar algunas concepciones básicas, como la de llamar texto a un documento digital que no sólo contiene palabra escrita e imágenes, sino que puede contener también palabra oral, elementos auditivos (ruidos, sonidos, música), interactivos y, especialmente comunicativos.

Oradors de Juan Borders

La Cumbre sobre Alfabetización del Siglo XXI, celebrada en Berlín en el 2002, en un nuevo enfoque que subraya las competencias para utilizar la información y el conocimiento que trascienden la base tradicional de lectoescritura y cálculo, declaró como una de las primeras alfabetizaciones la alfabetización tecnológica como la capacidad de utilizar nuevos medios, como Internet, para acceder a la información y comunicarla eficazmente. (Ver Fuente y, ya en la web del instituto, Cumbre sobre alfabetización del siglo XXI).

Las dos acciones: acceder a la información y comunicarla eficazmente, ¿pueden ser promovidas desde la web del centro educativo?

Yo creo que sí. Y creo que es en este circuito en que debiera situarse una web de centro, rompiendo la concepción de tabloide para documentos administrativos.
Quisiera una web en la que profesores y alumnos publicaran sencillos trabajos sobre los temas de estudio y sobre la realidad en la que estamos (ver: Cuidar el Google, en que sobre La Lonja de Palma, al buscarla en el Google, se encuentra una página realizada por un instituto de Madrid y ninguna realizada en Mallorca).

Por esto es que la web del instituto este año presenta una bitácora en la que no se necesitan conocimientos especiales para publicar contenidos y en la que pueden participar varias personas desde cualquier ordenador del mundo y que invita a todos los profesores del instituto a que a través de ella, si quieren, publiquen cuantos contenidos consideren y a que propicien también la participación de los alumnos.

Escribir un texto, publicar una imagen, enlazar con otras páginas de Internet son aprendizajes básicos que entran en esta alfabetización tecnológica en la que necesitamos iniciarnos todos.

Comentaris

Molt ben plantejat

Ramon Sellas | 06/09/2004, 18:56

Hola Fabián, L'article està molt bé. Crec que fas un plantajament molt bo. Endavant i força.

Gràcies

Fabián | 07/09/2004, 14:14

Moltes gràcies, Ramon, pel teu ànim i, sobre toto, per la vostra iniciativa al oferir-nos aquests blocs.

Que razón que tienes ...

Victoriano de 2dmanjon | 07/09/2004, 15:27

Felicidades Fabián por el artículo. (Lo he guardado en un documento word. 2dmanjon, nació de la pobreza de la web de nuestro instituto. Sería genial todo lo que planteas se hiciese realidad.

uuiu7

uju | 03/10/2004, 12:20

kluj

La llibertat per descobrir

Francesco Sarubbo | 26/06/2006, 13:53

La llibertat per descobrir Un dia va canviar la meva vida. Me’n record que vaig fer aquell dia, com em vaig sentir, com tota una vida de trenta anys es veia reflectida als meus ulls. Estic parlant del dia que aquell homo, que tothom el coneixia però no parlava amb ningú que no li pagués , em va citar al magatzem de patates del meu poble, és clar, previ pagament. El dijous 13 d’abril de 1989 dia del meu aniversari em va dir: que havia d’ésser aquell dissabte, com es faria tot el procediment, que al arribar no m’havia de posar nerviós i que si em descobrien no el coneixia ni a ell ni a mi mateix. Jo no el vaig entendre per què tant de misteri, però davant la meva desesperació vaig accedir a corre cuites i li vaig donar els 30 € d‘ara i que en aquell moment al meu país era moltíssim de doblers. Divendres 14 d’abril de 1989 vaig anar a veure els meus pares quasi morts dins la seva pobresa. En obrir-me la porta em vaig trobar a la meva mare una dona ja major amb la pell molt morena i els cabells negres, una dona que si feia falta donava la seva carn perquè qualcú pogués menjar; aquell era el moment. Allò que recordo amb més dolor i que encara no em puc treure del cap. Li vaig dir a la meva mare que me n’havia d’anar que quan estigués segur d’on em quedava la trucaria a l‘únic telèfon que hi havia en aquell poble, i que faria tot el que fos possible perquè ella i el pare puguin venir amb mi, ella al contrari del que jo pensava,se’n va alegrar i em va donar un petó a les galtes com feia sempre que em volia donar sort. Al pare no el vaig veure ja que segons la meva mare havia anat a fer una volta per la àrida zona com li agradava fer tots els dies a aquelles hores ( les 7 del matí ). Desprès d’aquell dolorós moment de comiat i on la meva mare havia demostrat tota la seva humilitat fins a arribar a perdre un fill, em vaig dirigir cap a la carretera que anava al meu poble on em vaig trobar a les 7:30 del matí amb aquell home al que li havia pagat el dia abans i uns 15 homes dels pobles veïns pujats a una espantosa camioneta vella i trencada. Van viatjar tot el dia pel desert, bosc, prats, fins a arribar a la mar. Dissabte 15 d’abril de 1989 ens van portar fins a un lloc on se podia olorar la mort, el sofriment però també la il•lusió d’anar a una nova vida on menjar no sigui una cosa esporàdica, on dir el que vols no sigui delicte, on el maltractament a la dona no es permeti. Allà ens van dir que esperéssim fins que la mar fos bona per caviar les nostres vides. Diumenge 16 d’abril de 1989 ara ja comprenia que fèiem allà per què tant d’hermetisme. Ara ja veia per què la mort era a prop. En un moment vaig veure com tothom corria fins a una barca on només cabien sis o set, i nosaltres érem 20 ja que van arribar cinc homes que eren amics de aquell home tan conegut al meu poble. Van solcar una bella mar. Després d’una hora en el vaixell ja no podia més, estava molt incòmode en aquell ambient hostil on tothom volia sortir a nedar i arribar a l’altra costa. Jo pensava com una distància tan petita com era aquella podia separar tants de sentiment diferent, tantes sensacions. Quan ja tot el món es preparava per saltar a l’aigua em vaig posar a parlar amb alguns d’ells. Em van contar les seves anteriors experiències, ja que alguns ho havien intentat mes d’una i de dues vegades sense aconseguir res. Finalment, ens van empènyer a la mar perquè nedéssim a la costa;mentre els cinc homos del vaixell van tornar a tota velocitat. Jo veia com tothom nedava i els vaig seguir perquè no sabia què fer hi per a on anar. Mentres nedava veia com quedaven homes morts i desmallats en l’aigua. Per poder arribar vaig decidir no pensar en això. Però el meu cap em va guanyar la batalla i els meus any d’estudis de enginyeria, la desgracia del meu poble i sobretot el petó de la meva mares es passejava pel meu cap mentre saig veure l’arena i em vaig posar a plorar mentre corria cap a un bosc que es veia pròxim. Segons els que estaven amb mi van tenir sort ja que els que no havien mort i els que no estaven amb mi els havia agafat la policia, que com m’havien dit et tornaven al teu país. Quan vaig veure el meu rellotge que encara funcionava i posava les 22:00, ja salvats al bosc i sense menjar res feia dies vaig adormir-me al meu paradís. Dilluns 16 d’abril de 1989 jo ja sabia més o manco parlar espanyol i com vaig poder vaig anar a cercar feina en un camp proper a on havia dormit la nit anterior. Vaig anar a parlar amb alguna persona d’aquell camp on vaig veure molts de compatriotes recollint alegrement maduixes com si cada una d’aquelles maduixes fossin un dia més de vida, un dia més de menjar, un dia més al paradís. Vaig parlar amb el cap del camp i em van traduir els compatriotes el que deia. El que jo pensava que era espanyol no em sevria ni per a saludar a qualcú. El cap em va dir que em deixaria treballar però que com vingués un policia o causàs qualque problema em faria fora. Jo vaig acceptar, no era el meu somni però menjava tots els dies i ja me’n anava oblidant del infern de la mar que no vaig poder veure fins fa pocs anys. Dimarts 17 d’abril de 1989 vaig poder parlar més amb el cap i vaig veure com vivien a Andalusia. Aquell dia vaig poder parlar amb la meva mare. Amb llàgrimes als ulls li vaig dir que el viatge havia estat molt bo i que a Espanya ens tractàvem molt bé. La meva mare me va demanar si hi havia mesquites i jo sense raonar vaig dir que sí. Amb aquestes dues paraules amagant el plor, el cap del camp em va fer tallar la telefonada. I la veu de la meva mare se va apagar per sempre, ja que la següent vegada que vaig trucar em van dir que havia mort demanant per mi. Dijous 13 d’abril de 2006 dia del meu aniversari numero quaranta sis. Ja feia molt de temps que havia sortit del meu país i setze anys desprès ja tenia el paradís. Feia un any m’havien donat el paper més important del món més que tot l’or de l’univers més que tota la riquesa dels països dels primer món: la nacionalitat. El divendres 14 d’abril de 2005 vaig obtenir la nacionalitat espanyola ja era membre amb drets d’aquell paradís. Ja estava casat amb una dona espanyola anomenada Maria. Una dona com la meva mare, la meva única dona l’ultima joia del meu paradís terrenal. Ara el diumenge 16 d’abril de 2006 quan es complien setze anys de la meva arribada a Espanya estic a l’aeroport esperant un vol procedent de Casablanca on estava el meu pare que, gracies a Ala, ja estava aquí per ser part del meu somni. Jo sóc en Mohammed nascut a Al Jadid, descobrint la meva llibertat.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb